La necessitat del dol

Davant la mort d'un ésser estimat tothom reacciona de forma diferent i el temps de recuperació no és el mateix per tothom. El dol és un dur procés amb reaccions que són totalment normals i esperades: por, angoixa, intranquilitat... La ferida de la mort haurà de cicatritzar, però el problema és que a vegades triga molt més temps de l'esperat; en funció de l'estima, apreci, etc. que es tingués cap a la persona en qüestió. En aquests moments és quan més necessitem a la gent que ens envolta i ens estima, per fer així més lleuger i curt el procés de dol.

Tot procés de dol, al igual que la cicatrització d'una ferida, passa per diferents etapes i cada una d'elles pot tenir una duració diferent. Quan ens enterem de la notícia de la mort d'algú, sempre tendim a no creure'ns el que ha passat, plorar, sentir dolor al pit, perdre el son...

            Etapes del procés de dol

            1. El temps passa i, a mesura que anem acceptant la situació, el nostre caràcter canvia: mal humor, tristesa, angoixa, passivitat, negativitat...

             2. Després passem a un estat en el que volem estar totalment sols, descansar, ens tornem impacients, dèbils, patim d'insomni...

             3. Amb el pas del temps anem acceptant la pèrdua de l'ésser estimat i tornem a ser una altra persona, tot canviant el nostre estil de vida, augmentem el nostre grau de maduresa... probablement ens tornem més "freds" a l'hora de mostrar segons quins sentiments.

            

Moltes persones, enfront la mort d'algú estimat, acudeixen a les drogues per passar el procés de dol més ràpidament. Amb les drogues, el problema es farà cada cop més gran i no ens ajudarà en cap moment, tot i que en algun moment ens pugui semblar tot el contrari. Reconeixent i tractant cada un dels components del nostre dolor i realitzant activitats per superar-lo, la ferida anirà cicatritzant amb el pas del temps.

En el procés de dol es fa indispensable l'escolta activa, atès que segurament les persones afectades necessitaran parlar amb algú proper al seu entorn. El més important serà la empatia, i s'ha d'entendre en tot moment l'estat d'anim en que es trobin els afectats.

Bon Nadal i Feliç any nou a tothom

El Mutisme Selectiu

Ahne, V. (2009, Setembre/Octubre). Mutismo Selectivo. Mente y Cerebro, 38, 14-19

Fa temps em vaig comprar la revista Mente y Cerebro i vaig llegir un article molt interessant sobre el Mutisme Selectiu. Explicava el cas d'en Mario, un nen que durant tres anys (actualment en té 6) no havia pronunciat una sola paraula fora de la seva família. Un "teràpia combinada", l'està ajudant a superar aquest silenci. La SOCIETAT ALEMANYA DE PSIQUIATRIA INFANTIL I JUVENIL defineix el mutisme selectiu com un greu trastorn de la comunicació verbal d'origen emocional.

A la guarderia, en Mario mai havia parlat i va ser al veure una càmara de filmació quan va dir per primer cop "Dejadme en paz, ¿puedo tocar la cámara y este botón?". En determinades circumstàncies, els nens o joves afectats no pronuncies ni una paraula, tot i que en d'altres ho fan amb normalitat. En Mario, només parla amb la seva mare, el seu pare d'origen italià, els seus avis i amb un nen gran amb el qual gaudeix jugant ja que aquest no és tan violent com la resta d'infants. El problema del mutisme selectiu és que aquest nen es sent marginat i li costa molt establir vincles afectius o socials amb altres persones de la seva edat.

Afortunadament, el cas d'en Mario ha estat estudiat a fons per Biegler-Vitek, un terapeuta de 45 anys que recentment a presentat una investigació sobre el mutisme selectiu a la Universitat Donau de Krems (Àustria). Biegler explica que tot i les diferències que hi ha entre els nens amb aquesta patologia, tots tenen moltes coses en comú: són persones normals que es senten cohibides i es mouen sense sentit i amb els braços apretats contra el cos i el cap baix.

Aquest article em dóna molt que pensar, atès que m'imagino lo difícil que deu ser per un psicòleg atendre a un pacient amb les característiques d'en Mario. El cas t'ha de cridar molt l'atenció per estudiar-lo, ja que un pacient del qual esperes que et parli i no ho fa, probablement et farà arribar al límit de les teves possibilitats. Aquest és precisament el motiu per el qual a en Mario li ha sigut tan difícil trobar algú disposat a tractar-lo terapèuticament i que l'ajudi a acabar amb el seu mutisme "selectiu". Molts nens amb mutisme selectiu no parlen fins que són adults.