La necessitat del dol

Davant la mort d'un ésser estimat tothom reacciona de forma diferent i el temps de recuperació no és el mateix per tothom. El dol és un dur procés amb reaccions que són totalment normals i esperades: por, angoixa, intranquilitat... La ferida de la mort haurà de cicatritzar, però el problema és que a vegades triga molt més temps de l'esperat; en funció de l'estima, apreci, etc. que es tingués cap a la persona en qüestió. En aquests moments és quan més necessitem a la gent que ens envolta i ens estima, per fer així més lleuger i curt el procés de dol.

Tot procés de dol, al igual que la cicatrització d'una ferida, passa per diferents etapes i cada una d'elles pot tenir una duració diferent. Quan ens enterem de la notícia de la mort d'algú, sempre tendim a no creure'ns el que ha passat, plorar, sentir dolor al pit, perdre el son...

            Etapes del procés de dol

            1. El temps passa i, a mesura que anem acceptant la situació, el nostre caràcter canvia: mal humor, tristesa, angoixa, passivitat, negativitat...

             2. Després passem a un estat en el que volem estar totalment sols, descansar, ens tornem impacients, dèbils, patim d'insomni...

             3. Amb el pas del temps anem acceptant la pèrdua de l'ésser estimat i tornem a ser una altra persona, tot canviant el nostre estil de vida, augmentem el nostre grau de maduresa... probablement ens tornem més "freds" a l'hora de mostrar segons quins sentiments.

            

Moltes persones, enfront la mort d'algú estimat, acudeixen a les drogues per passar el procés de dol més ràpidament. Amb les drogues, el problema es farà cada cop més gran i no ens ajudarà en cap moment, tot i que en algun moment ens pugui semblar tot el contrari. Reconeixent i tractant cada un dels components del nostre dolor i realitzant activitats per superar-lo, la ferida anirà cicatritzant amb el pas del temps.

En el procés de dol es fa indispensable l'escolta activa, atès que segurament les persones afectades necessitaran parlar amb algú proper al seu entorn. El més important serà la empatia, i s'ha d'entendre en tot moment l'estat d'anim en que es trobin els afectats.

Bon Nadal i Feliç any nou a tothom

El Mutisme Selectiu

Ahne, V. (2009, Setembre/Octubre). Mutismo Selectivo. Mente y Cerebro, 38, 14-19

Fa temps em vaig comprar la revista Mente y Cerebro i vaig llegir un article molt interessant sobre el Mutisme Selectiu. Explicava el cas d'en Mario, un nen que durant tres anys (actualment en té 6) no havia pronunciat una sola paraula fora de la seva família. Un "teràpia combinada", l'està ajudant a superar aquest silenci. La SOCIETAT ALEMANYA DE PSIQUIATRIA INFANTIL I JUVENIL defineix el mutisme selectiu com un greu trastorn de la comunicació verbal d'origen emocional.

A la guarderia, en Mario mai havia parlat i va ser al veure una càmara de filmació quan va dir per primer cop "Dejadme en paz, ¿puedo tocar la cámara y este botón?". En determinades circumstàncies, els nens o joves afectats no pronuncies ni una paraula, tot i que en d'altres ho fan amb normalitat. En Mario, només parla amb la seva mare, el seu pare d'origen italià, els seus avis i amb un nen gran amb el qual gaudeix jugant ja que aquest no és tan violent com la resta d'infants. El problema del mutisme selectiu és que aquest nen es sent marginat i li costa molt establir vincles afectius o socials amb altres persones de la seva edat.

Afortunadament, el cas d'en Mario ha estat estudiat a fons per Biegler-Vitek, un terapeuta de 45 anys que recentment a presentat una investigació sobre el mutisme selectiu a la Universitat Donau de Krems (Àustria). Biegler explica que tot i les diferències que hi ha entre els nens amb aquesta patologia, tots tenen moltes coses en comú: són persones normals que es senten cohibides i es mouen sense sentit i amb els braços apretats contra el cos i el cap baix.

Aquest article em dóna molt que pensar, atès que m'imagino lo difícil que deu ser per un psicòleg atendre a un pacient amb les característiques d'en Mario. El cas t'ha de cridar molt l'atenció per estudiar-lo, ja que un pacient del qual esperes que et parli i no ho fa, probablement et farà arribar al límit de les teves possibilitats. Aquest és precisament el motiu per el qual a en Mario li ha sigut tan difícil trobar algú disposat a tractar-lo terapèuticament i que l'ajudi a acabar amb el seu mutisme "selectiu". Molts nens amb mutisme selectiu no parlen fins que són adults.

"Siguiendo el desafío de la esquizofrenia"

Aquest és un avanç de l'emisió Siguiendo el desafío de la esquizofrenia del programa REDES de TVE, del 26 d'octubre de 2008. Podeu veure el documental sencer a la web del programa: www.redesparalaciencia.com/108/redes/redes-17-sigue-el-desafio-de-la-esquizofrenia-29-minutos. En aquest vídeo el reconegut Eduard Punset manté una entrevista amb la neuropsiquiatra de la Universitat de Londres, María Ron, que estudia les bases cognitives i estructurals de l'esquizofrènia.

L'esquizofrènia és un trastorn psicòtic pel qual una persona perd el contacte amb la realitat, experimentant idees completament irracionals o percepcions distorsionades. La paraula esquizofrènia, literalment, significa ment dividida.

Sens dubte, l'esquizofrènia és el trastorn psicològic més temut pel qualsevol persona i el més investigat pels experts de l'ambit. Es pot manifestar en forma de pensaments desorganitzats (conversa sense sentit i deliris), percepcions distorsionades (inclouen les al·lucinacions), i emocions i accions inapropiades. Val a dir que és estrany que tingui lloc només un dels episodis esmentats anteriorment. Moltes persones defensen els drets dels pacients esquizofrènics a no romandre hospitalitzats en contra de la seva voluntat, el qual obre un gran debat mèdic i ètic.

Em va sobtar molt el reportatge 1% esquizofrenia que vàrem veure de l'esquizofrènia. Era molt interessant, ja que eren els propis afectats per aquesta malaltia els que explicaven les seves experiències i el com era el seu dia a dia. Tenia una sensació d'esgarrifança constant, ja que el problema d'un dels pacients era pitjor al de l'anterior i els comentaris que feien molts d'ells, "donaven peu" a una reflexió profunda. Aquest reportatge ens ha ajudat, de ben segur, a tots a canviar la nostra concepció de la vida envers a l'esquizofrènia.

LeS DisToRsiOns CoGnItIvEs

Hi ha molts tipus de distorsions cognitives. A la pràctica vaig estar pensant sobre les distorsions que podria tenir cadascú. Vaig arribar a la conclusió, que tothom té o ha tingut alguna distorsió cognitiva.

Podríem dir que el fet de tenir alguna distorsió és temporal, com per exemple la de raonament emocional. En una discusió sempre pensarem en calent, és a dir, ens basarem en el què sentim i no en elements racionals. Segur que més d'una persona ha tingut una discusió i després li ha sapigut greu la seva reacció o la manera en com ha enfocat els diferents fets o motius de la "disputa".

La distorsió més freqüent és, sens dubte, l'etiquetatge erroni. Avui dia, tothom utilitzar l'etiquetatge per jutjar a la gent, però penso que no sempre hi ha un prejudici implícit. L'etiquetatge, tot i no ser gaire freqüent, molts cops s'arriba a utilitzar com a eina per a reconèixer una persona.

Diem que no és la situació el que determinarà el que nosaltres sentim o fem, sinó la forma en que s'interpreti una situació. El què pensem dels fets influeix en les nostres emocions i en les nostres
conductes. Les persones tendim a cometre sovint errors en la forma de pensar, cometem "desviaments sistemàtics" negatius en la forma de processar els fets.

Vivint l'Àfrica a Riudellots

Font: grabació del grup 4 a la Fundació Mona

La setmana passada vam anar a enregistrar els ximpanzès de la FUNDACIÓ MONA. Allà, a l'arribar, ens van ensenyar el recinte i ens van dir les normes. També ens van comentar el cas de l'Àfrica, una ximpanzè que ha arribat no fa gaire a la fundació i que quan s'estressa o es posa nerviosa s'arranca el pèl del cos. Afortunadament, actualment ja no té cap tipus de ferida al cos, atès que la seva conducta està millorant considerablement.

Aquest cas va ser, sens dubte, el més interessant de tots, ja que tot i que sabíem com era l'Àfrica, semblava que res del que ens haguessin explicat fos cert: "follejava" revistes, estava tranquila i calmada, menjava... Al grabar-la, ens va picar la curiositat i voliem saber-ne més d'ella.

Es podria dir que la visita a la Fundació Mona va ser mol profitosa i interessant. Estem esperant a anar un altre cop a enregistrar, per saber com va el desenvolupament de tot el grup de ximpanzès.

Les fòbies es poden aprendre i desaprendre

Link: http://www.youtube.com/watch?v=IteGZg2fWuY

En aquest vídeo s'explica exactament l'experiment conductista de Watson i el posterior intent de Mary Cover Jones per ajudar a desaprendre les fòbies.

A classe, quan l'Ernest ens explicava l'experiment d'en Watson, el primer que vaig pensar va ser com era possible que es fessin experiments de tal magnitud amb bebés. No obstant, el que fa que l'experiment tingui sentit i coherència, és la desensibilització sistemàtica de Mary Cover a altres pacients.

Estic totalment d'acord amb ella quan afirma que una fòbia, igual que s'aprèn, es pot desaprendre, tot i que hi ha algunes fòbies que són difícils de fer desaperèixer. La metodologia que segueix Mary Cover Jones es podria aplicar perfectemant a qualsevol altre fòbia.

També hi ha pors que són apreses d'experiències passades i que difícilment són borrables. Per exemple, molts dels viatgers que anaven el tren quan va succeïr l'atemptat de Madrid l'11 de març, no tornaran a agafar mai més un tren, perquèr hauran adquirit una fòbia considerable als trens.

Afortunadament, avui dia s'han creat codis ètics a totes les branques, ja que un experiment d'aquest tipus no es podria dur mai a terme en el temps actual.

M'agradaria plantejar una pregunta: Què passaria si les fòbies no existissin?

Introducció al blog

Quan vaig saber que hauriem de fer un blog no em va agradar massa la idea. No obstant, després vaig adonar-me que seria una eina molt útil per conèixer coses desconegudes per mi i per la resta de companys.

Amb aquest blog espero que la gent pugui conèixer millor la meva manera de pensar i que poguem aprendre tots junts i debatre certes qüestions relacionades amb la PSICOLOGIA